Barcelone

Français / Català / English

Quelle chance, pour une ville, de voir le récit de son nom se perdre dans la nuit des temps. La littérature peut alors prendre les devants, repousser le brouillard de l’ignorance, bomber son torse frêle et conter sa propre histoire.

C’est le cas de Barcelone.

Pour quiconque est né ou a grandi dans cette ville, il s’agit d’un rite de passage. La question inévitable à poser aux adultes qu’on côtoie : pourquoi Barcelone s’appelle Barcelone ? Qu’est-ce que ça veut dire ? Les adultes racontent ce qu’ils savent, avec toute la conviction dont ils sont capables. Parce qu’un enfant, bien que crédule, demeure un public exigeant. La conviction dont font preuve les adultes est une manière de dissimuler le fait qu’en réalité ils n’en ont aucune idée. C’est ce fameux « aucune idée » qui donne à tous les récits d’origine leur petite étincelle magique.

Plus souvent qu’autrement, les adultes répondront que les premiers habitantes et habitants de la région s’installèrent au sommet du Montjuïc, là où la vue est belle et où (à l’époque) poussaient les champignons sauvages, à l’ombre des pins. Ces gens s’appelaient les Laietans, des Celtes ibériques. Ils avaient leur propre petit culte du soleil, ils étaient donc bien bronzés à l’année longue ; ils faisaient pousser de l’avoine et chantaient des chansons et glissaient des sardines dans leurs bas de Noël. Lorsque les villes avoisinantes se réunissaient au marché public, on pouvait entendre les commerçants laietanais crier « Bar khe no! Bar khe no! », ce qui voulait dire « Pas d’argent ? Pas de problème. On fait crédit ! ». Les étrangères et les étrangers étaient fascinés par ce refrain constant et répétitif. Ainsi, grâce aux joies de la métonymie, le cri en vint à représenter le marché et la ville où il se situait : Bárkeno.

L’histoire suivante met en scène les pauvres Carthaginois, ces éternels perdants contre la puissance de Rome. Le général carthaginois Hamilcar Barca passait la nuit avec son armée au pied du Montjuïc. Il avait mangé des moules avariées et souffrait d’une indigestion. Dans une série de rêves perturbants, sa grande tante Mildred lui apparut. Elle lui dit de fonder une cité qui serait l’alliée de Carthage. Et, pour l’amour de la déesse Tanith, de se tenir loin des moules la prochaine fois. Barca suivi son conseil (politique et culinaire) et fonda la cité qui porterait son nom : Barkenon.

Il y a même une troisième histoire (moins rigoureuse d’un point de vue académique, mais encore plus légendaire). C’est un récit qui chemine aux côtés du mythique Jason et de ses Argonautes, à la recherche de la Toison d’or. Une terrible tempête avait endommagé la flotte de Jason. Pire : le neuvième et dernier navire était introuvable. Comme toujours, c’est à Hercule que revint la tâche d’éclaircir ce mystère. Il invoqua en vain le nom de chaque dieu du Panthéon, usant de toutes les ressources du vocabulaire, il parcourut la moitié de la Méditerranée… pour enfin retrouver ses amis en train de griller des artichauts au soleil, sur le Montjuïc. Il ne parvint pas à les convaincre de revenir en Grèce avec lui. Au lieu de repartir, ils restèrent et fondèrent une colonie, nommée en l’honneur de ce neuvième vaisseau (« barca nona »). Le nom, modifié au fil des siècles, en vint à posséder la sonorité qu’on lui connaît aujourd’hui, faite d’amour aussi bien que d’amour perdu : Barcelone.

Víctor García Tur

Olga Molina

Català

El millor que li pot passar a una ciutat és que l’origen del seu nom es perdi en la nit dels temps. Aleshores, per fer enrere la foscor, apareixerà la literatura i dirà la seva sense cap mena de vergonya.

La ciutat de Barcelona no està exempta d’aquesta literatura fundacional. 

Els que hi naixem o hi creixem, tard o d’hora, ens apropem a un adult per fer la pregunta ineludible: per què Barcelona es diu Barcelona? Els adults solen respondre amb convicció, conscients que seran jutjats per un infant exigent, crèdul però exigent. Tal convicció, amb tot, vol ocultar que no saben de què parlen. Ningú no pot dir res del cert. I és això el que torna excitant la qüestió dels origens.

Se sol explicar que els primers pobladors es van establir a Montjuïc que té bones vistes i (llavors) s’hi feien rovellons entre la pinassa. Els laietans eren un poble celtiber. Havien desenvolupat el seu particular culte solar i per això estaven morenos tot l’any, cantaven mentre conreaven la civada i pescaven la sardina tot i que no havien descobert el mètode precís per enllaunar-la. Quan els pobles veïns baixaven al Pla de Barcelona per mercadejar, als botiguers laietans se’ls sentia cridar «Bar khe no! Bar khe no!» que en la llengua pròpia del país equivalia a «Si no teniu pempis, pagueu en còmodes terminis!». S’entén que els forasters quedaven meravellats per aquesta cantarella constant i, per art de la metonímia, una part va acabar anomenant el tot i la ciutat va ser rebatejada com a Bàrkeno.

Hi ha una altra explicació que compromet els pobres cartaginesos. Eren pobres en un sentit anímic, perquè els romans els atonyinaven cada dos per tres. Acompanyat del seu exèrcit, el general Amílcar Barca va pernoctar al peu de Montjuïc Patia una indigestió per culpa d’uns musclos i el van visitar somnis neguitosos: se li va aparèixer una tieta-àvia i li va proposar que fundés una ciutat aliada de Cartago, i que per l’amor de Tanit, li va dir, que no tornés a menjar musclos... Dit i fet, Barca va fundar una ciutat que encara dura, bo i derivant-ne el nom del seu cognom familiar; o sigui, li van dir Bàrkenon.

Encara hi ha una tercera explicació (menys rigorosa que les dues anteriors, més llegendària) i s’enreda amb el quest de Jàson i els Argonautes per aconseguir el velló d’or. Una tempesta terrible va malmetre l’estol de nou de naus de Jàson. Pitjor encara: la novena nau no la veien enlloc. Com sempre li va tocar a Hèrcules d’anar a esbrinar què passava. Se’n va anar remugant contra Hera i, després de voltar per mitja mediterrània, va trobar els amics perduts atipant-se de carxofes al capdamunt de Montjuïc Va ser incapaç de convèncer la colla per tornar a Tessàlia. S’hi van quedar i (quina sorpresa) van fundar una colònia. El record d’aquesta novena barca («barca nona») acabaria corrompent-se i sonant com la paraula que ara pronunciem amb més o menys amor: Barcelona.

Víctor García Tur

English

What luck for a city to lose the story of its name in the mists of time! For then literature may rush in, push back the fog of ignorance, puff up its scrawny chest and tell its own tale. 

Such is the case of the city of Barcelona.

For everyone born or raised in the city, it has become a rite of passage to ask: why is Barcelona called Barcelona? What does it mean? A child is a demanding audience, if a gullible one, and so grownups try to tell the stories they know with a sense of conviction meant to hide the fact that really, they have no idea what they’re talking about. It is this not-knowing that gives all origin stories a spark of excitement.

Often, these grownups will say that the first people in the region settled on the Montjuïc, a hill known for its lovely vistas, where wild mushrooms once grew in the shade of the pines. These were the Laietani people of the Iberian Peninsula. They worshipped the sun and kept a healthy glow all year long; they grew oats, sang songs and put sardines in each other’s Christmas stockings. When the neighbouring towns gathered at the marketplace, the Laietani vendors could be heard calling, “Bar khe no! Bar khe no!” which meant, “No cash? No problem. We sell on credit!” Outsiders were struck by this constant refrain which, through the art of metonymy, came to represent both the market and the surrounding city: Bárkeno.

The next story involves the poor Carthaginians, forever doomed to lose to the Roman powerhouse. Carthaginian general Hamilcar Barca and his army spent one night at the foot of Montjuïc. Earlier that day, he had eaten some bad mussels and was plagued with indigestion. In a series of disturbing dreams, his great aunt Mildred appeared before him and told him to establish a city that would be an ally to Carthage. And, she added, for the love of the goddess Tanith, he must steer clear of mussels. Barca took her advice on both fronts and founded the city that would bear his name: Barkenon.

The third story may be less academically rigorous, though it is more legendary. It takes its cue from the myth of Jason and the Argonauts and the quest for the golden fleece. Legend has it that a terrible storm damaged Jason’s fleet of ships, and the ninth ship was nowhere to be seen. As usual, it fell to Hercules to sort everything out. He beseeched every Olympian god with all the resources of his vocabulary, circled half the Mediterranean Sea… only to find his lost friends barbequing artichokes in the sun on Montjuïc. Try as he might, he wasn’t able to convince them to go back to Greece. Instead, they stayed and founded a settlement named in honour of the ninth boat (“barca nona”). The name evolved over the centuries to become the city we know today, said with love won or lost: Barcelona.

Víctor García Tur

Artistes

Víctor García Tur, auteur

Olga Molina, illustratrice (site, Instagram)

 

Revenir à l'accueil